CONTRACTACIÓ INDEFINIDA PER A PROGRAMES DE RECERCA AMB FINANÇAMENT FINALISTA: UN PAS INSUFICIENT PER FRENAR L'ENORME PRECARIETAT DEL PERSONAL INVESTIGADOR
El Reial decret llei 3/2019, de 8 de febrer de mesures urgents en l'àmbit de la Ciència, la Tecnologia, la Innovació i la Universitat, entre diverses mesures en matèria de gestió i administració dels organismes de recerca, ha incorporat un supòsit específic de contractació indefinida vinculada a la durada de plans i programes públics de recerca científica i tècnica o d'innovació i mentre es mantingui el seu finançament.
Aquesta no és una mesura completament nova (perquè des de 1994 es regula en gairebé idèntics termes en l'article 52, c) de l'Estatut dels Treballadors, -ET-), però introdueix algun matís en el model de precarietat i frau fomentat fins ara per les successives reformes laborals. Des de 2010 i fins avui, l'article 34 de la Llei de la Ciència exclou al personal investigador de les garanties en matèria de límits a la contractació temporal establerta per la legislació general i específica de l'Administració (límit de tres anys del contracte d'obra i límit de l'encadenament temporal de contractes d'obres i eventuals -24 mesos en un període de 30- passats els quals la relació es converteix en indefinida). Aquesta exclusió es va ampliar d'urgència mitjançant el Reial decret llei 14/2017, de 6 d'octubre, al col•lectiu d'investigadors d'altres entitats del sector públic considerades agents d'execució del Sistema Espanyol de Ciència, Tecnologia i Innovació, perquè, davant la imminència del massiu compliment del límit de tres anys legalment previst, els contractes temporals poguessin continuar vigents, sense haver de convertir als seus titulars en empleats indefinits.
La modalitat que planteja el RD 3/2019 constitueix una nova via de contractació relativament estable del personal investigador vinculat a plans o programes plurianuals. Insistim en qualificar-la com “relativament estable” perquè, encara que es facin contractes indefinits, la seva durada queda directament vinculada a la durada del programa i, sobretot, al seu finançament, la finalització del qual constitueix legalment causa d'extinció del contracte (art. 52 ET). D'altra banda, es milloren parcialment les indemnitzacions per extinció perquè fins ara s’aplicaven les dels contractes d'obra i servei (12 dies de salari per any treballat)i ara es podrà aplicar les dels acomiadaments per causes econòmiques (20 dies de salari per any treballat amb un màxim de dotze mensualitats).En qualsevol cas, en realitat és una fórmula encoberta de contractació temporal -subjecta a terme- amb una millor indemnització.
De totes maneres, el principal problema que planteja aquesta modalitat és que, segons la redacció legal, ha de "respectar en qualsevol cas les mesures relatives a la contractació que estableixin les lleis de pressupostos generals", és a dir, amb submissió a les limitacions en matèria de taxa de reposició ordinària (o l'addicional pactada amb els sindicats per a l'estabilització) establertes en la Llei de Pressupostos.
En definitiva, aquesta mesura és un avenç molt limitat sense impacte rellevant en un model que està basat, de manera estructural, en la precarietat i el frau. Aquesta mesura, limitadament positiva, està molt allunyada del que des de CCOO creiem que han de ser els aspectes abordats de manera prioritària i immediata: l'eliminació de la taxa de reposició i l'increment substancial del finançament deles universitats públiques i del sistema de recerca.
